Qui ha llegit algun llibre de Josep Pla?

Josep Pla i Casadevall, l’escriptor del segle passat obsessionat amb l’escriptura i la memòria, l’il·lusionista de la creació del personatge d’ell mateix, que mitjançant la invenció dels mots, el plagi descarat, la reelaboració continua dels records, ha aconseguit el somni de qualsevol artista: sobreviure i esdevenir immortal amb la seva obra. 

Innumerables estudis acadèmics sobre la seva vida i la seva producció literària han retratat perfectament l’artista i el seu estil. Qui n’estigui interessat, que els busqui. Només vull recordar la darrera obra enciclopèdica del professor Xavier Pla, Un cor furtiu, Vida de Josep Pla, llibre editat per Destino aquest any, com a manual definitiu i indispensable per a entendre tota la complexitat de l’autor. 

El gran trauma que viu la cultura catalana amb Josep Pla està vinculat a una anècdota de la seva vida personal, la seva suposada incoherència política de catalanista que col·labora amb el règim franquista, enlloc de ser perseguit, afusellat o d’acabar exiliat. 

Com si fos una traïció d’una tradició, un desengany inevitable, la vida personal de l’escriptor és un cop de puny a la panxa dels catalanistes. El savi de la tribu fa trampes, el dipositari dels tresors de la cuina pagesa era una espia i un latin lover amagat. I els lectors més distrets es perden en la gran trampa creada per l’autor. Es perden en el laberint de l’auto ficció creat pel mateix autor, buscant traces de realitat en una biografia surrealista digna del millor Salvador Dalí. Pla-Tintín als anys vint que recorre les capitals d’Europa i renova el periodisme català amb Eugeni Xammar i Gaziel, es transforma en el Vescompte Migpartit d’Italo Calvino durant l’arribada de la Guerra Civil. Com el cavaller Medardo, quan prenent part en una guerra contra els turcs, rep una canonada al pit que el parteix per la meitat, de la mateixa manera Josep Pla surt migpartit al 1939. La part bona es refugia al Mas Pla i es converteix en un amable pagès amb boina; la part dolenta queda amagada al seu passat ocult i turbi. No hi ha sortida d’aquest laberint. 

Quan la vida s’inventa per a ser escrita no hi ha esperança per als lectors. Pla assimila la seva persona amb la seva obra, com una mena de metamorfosi de l’home en paraules, com un amagatall recòndit, una mentida perfecta, que li ha permès ser el més controvertit dels escriptors catalans, el conservador més innovador, el més odiat i el més estimat, el més citat i sobretot… el menys llegit. 

Només queda una solució: llegir-lo. 

Llegir etimològicament significa recollir, i és el que ja és hora que es faci amb Josep Pla: recollir les paraules que l’escriptor ens ha deixat com a imatges reflectides. Concentrant-nos en les paraules podem gaudir de la seva capacitat descriptiva, evocativa i sensorial, reflectint-nos i reconeixent-nos en el seu impietós mirall stendhalià. 

Del pròleg del Carrer Estret: 

En un moment determinat em semblà divertit, sobretot per evadir-me de la meva carregosa activitat periodística, utilitzar la idea stendhaliana del mirall. Així, vaig fer passar un mirall -el meu modest mirall !- per una petita població del país, per una població anomenada Torrelles, d’uns quatre mil habitants. El mirall reflectí les imatges contingudes en aquest llibre –imatges que he descrit de la millor manera que he sabut i d’acord amb les meves preferències: és a dir, tractant de posar el màxim interès en els detalls. 

Umberto Fedrigo.