Heus aquí un oferiment al lector de mirar-se al mirall, de delectar-se en el vertigen i de sentir la seva empremta en el món, aquesta insuportable fugacitat de l'ésser que va néixer per a viure morint.

Ser aspres i austers, dedicats al poble i a la seva quotidianitat, als amors de carrer, safareig i petites habitacions. Sense epicitat ni transcendència, si no essent carnals i quotidians, com la fruita, l'horta i l'oli cru.

Què fa que una vida valga la pena viure? No ho sé. Però farem un tempteig.

Si un home està viu, sempre hi ha el perill que puga morir, encara que cal reconéixer que aquest perill disminueix a mesura que l'home es va convertint en un mort en vida.