D’arrels, temps lliure i una cabana a Walden
Tant de bo poder dir que quan vaig escriure les ratlles que segueixen, o bé la majoria d'elles, vivia sol als boscos, a una milla de distància de qualsevol veí, en una casa que jo mateix havia construït... i accelere, però no arribe. Així, el profund pathos que impregna les meues reflexions sobre Walden no és més que el ressò d'una absència, una manca palpable d'alguna cosa que considere fonamental, intrínsec a l'essència mateixa de la nostra existència: arrels. Com bé canta Amancio Prada, "solo de lo negado canta el hombre". Només del negat canta l'home. Canta el pobre, la pena canta, no canta el ric. El meu cant és per aquells que, igual que jo, com Olga Tokarczuk, anhelem tirar arrels, però ens veiem perpètuament incapaces.
Ara per ara, soc resident temporal a Sabadell, Catalunya. Igual que Thoreau, m'agrada considerar la meua vida com a una sèrie de sojourns. Cada cop amb més dubtes, més vell i més savi. Cada cop amb uns pardals al cap. On viuré? En una cabana o dins de la civilització? Sol o amb parella? Aquestes són preguntes que, d'una forma o d'altra, ens interpel·len a tots. I tota pedra fa paret, vull dir, de tots podem aprendre alguna cosa, fixar-se en l'exemple, el més sincer. Thoreau m'ha guiat sempre molt en aquest aspecte. Cada pàgina de Walden amaga a la vista de tothom un consell vital, una resposta senzilla a una pregunta metafísica, i m'ajuda molt a trobar-me.
Clar que continc multiplicitats, no soc Ú, més aviat molts. I entre nosaltres no ens entenem. Al final del dia acabem tan farts de pensaments abstractes que la vida es sent cansada. "Simplicitat, simplicitat, simplicitat" ens recordarà Thoreau. En voltes de tenir mil problemes, que aquests siguen dos o tres, o un! Deixar de donar importància a allò que no la té per poder donar-la al que ho mereix. I sovint són pocs temes, no? Sembla que visquem embolicats, i a veure qui desfà el nus. No ho aconseguirem amb violència, aquesta ens ha portat fins on estem. Necessitem afecte i temps lliure, lligams alliberadors i temps compartits. Necessitem oci.
Thoreau des de la cabana vora el llac Walden estava espantat de la quantitat d'hores que la gent treballava, sobretot quan el jornal era emprat per a comprar compulsivament ximpleries. I avui en dia continuem igual. Les prediccions d'autors com Keynes i Russell deien que treballaríem tres hores al dia i que la resta seria per a nosaltres. En canvi, ara tenim atur i sobreproducció. És al·lucinant! No tenim temps lliure per convertir-nos en la nostra major obra d'art, com reclamaven molt bé els primers romàntics. Ens venen la història que la vida es troba en els xicotets detalls, però és que hem perdut la major part del dia. És incomprensible. Deia Thoreau: "La majoria dels homes (...) està tan preocupada amb les cures factícies i les tasques rudes, però supèrflues de la vida, que no poden recollir els seus millors fruits. (...) No tenen temps per a ser una altra cosa que unes màquines" (Walden). Vivim en una època en la qual podríem treballar molt poc i poder tenir molt de temps lliure, però treballem més que quan érem caçadors-recol·lectors, moltíssim més, domesticats en pisos de 50 m2 als quals no podem ni pagar el lloguer.
La lliçó més important de Thoreau és aquesta: reivindica el temps lliure! Si no en tens, no tens res. Ja pots guanyar milions d'euros, que si no tens temps per fer allò que t'ompli espiritualment, has perdut, t'has perdut, embolicat. Només arrelem quan tenim temps per estimar un lloc, quan hi som. "Secs troncs per a cremar, vells amics amb qui conversar i bons llibres que rellegir", deia algú. Thoreau tenia una cadira pels amics, una per la societat i una altra per la soledat. Això em fa pensar que per arrelar-me en algun lloc he de fugir d'"aquest mar picat de la vida civilitzada" (Walden).
Supertramp, conegut per Into the wild, n'és un exemple. Ell va fugir d'un destí que probablement li hauria portat grans riqueses, però, al mateix temps, hauria malbaratat la seua existència, venent el seu preuat temps. La seua llibertat residia en la capacitat de fer allò que realment estimava, sense necessitat de demanar permís a ningú. Per a ell, el més important era el creixement personal i l'acostament a la naturalesa. Creia que en la millora personal i en l'apropament al món salvatge trobaria la veritable felicitat. No obstant això, aquest camí resulta ser més complex quan s'intenta dins d'una societat. Desafiant les normes que considerava absurdes, Supertramp va decidir ignorar-les, convençut que seguir-les era una estupidesa. Volia aprofitar la seua vida al màxim, similar a Thoreau, no volia viure com si ja estigués mort. "Si un home està viu, sempre hi ha el perill que puga morir, encara que cal reconéixer que aquest perill disminueix a mesura que l'home es va convertint en un mort en vida", com va dir Thoreau en Walden.
Aquesta seria una bona lliçó, no? Temps lliure per crear les condicions materials d'una bona vida. Bons mestres que ens ensenyen en la pràctica el que és elemental i seguir, sempre endavant. Algun dia, el que menys s'ho espera un, la llavor trobarà un aixopluc i les arrels creixeran. Com canta Botifarra, "de tant anar amunt i avall, vam caure a la Ribera. Entre canyes i fang i colors d'arrossar. Entre canyes i fang, los colors d'arrossar van posar-se a cantar".
Ximo Palau Marzà