I ara què, desamor?

I ara, què? Ara que has conegut la paraula desamor —tantes vegades llegida als teus llibres, al capdamunt dels poemes, sota la filosofia—, però que fins ara, reconeix-ho, mai no hauries imaginat que et pogués pertànyer.

El despertador sona i, tan bon punt obres els ulls, el desamor ja t’espera. Immòbil, palplantat, et mira cada matí, disposat a començar el dia al teu costat. La paraula, com una amant —la més fidel dels últims mesos—, et segueix de prop a cada pas.

T'aixeques del llit , vas ràpidament a la dutxa, agafes la bossa malfeta, et poses la teva jaqueta marró, la mateixa que vas comprar pensant que li agradaria, i la paraula desamor surt amb tu de casa fins a l’estació de tren. I, per si no n'hi hagués prou, aquesta, decideix no quedar-se a l'andana —com tantes altres paraules que no t'acompanyen—, sinó que puja al tren, s'asseu al teu costat i, mentre tu, amb el portàtil a la falda, repasses les classes del dia, ella espera pacient.

El tren arriba a l’última estació. Les portes s’obren, tanques el portàtil i, en aixecar-te, veus de reüll que ella fa el mateix. Decideixes, mentre camines des de l’estació fins a l’institut, no parlar-li —no fos cas que li donessis massa protagonisme—, però et poses els auriculars perquè, tot i que no li diguis res, saps que li agrada la música. Coneixes totes les cançons que li agraden, i en aquest espai, entre façanes modernistes i comerços que obren, us doneu una treva mentre escolteu junts la cançó amb la qual ballàveu a la plaça l’últim dia d’agost, i així has decidit fer-ho fins que arribi l'estiu.

Arribes a l’institut i, tot i que les visites no estan permeses, el desamor, hàbil, s’escola sota la teva jaqueta i passa desapercebut. Saludes tothom amb un somriure —secretària, professors i alumnes—, i et sorprèn que ningú s’adoni que, sota la roba, hi duus una paraula que es mou de dalt a baix i de dreta a esquerra, com dos esquirols perseguint-se per un arbre. Intentes, inquiet, deixar-la a l’armari on tens els exàmens per corregir, però, un cop més, t’acompanya i entra amb tu a l’aula.

Obres la pissarra digital, connectes les diapositives i, amb el bolígraf a la mà, com qui dirigeix una orquestra, comences a fer classe. Gaudeixes i expliques amb entusiasme, perquè el món, encara que només sigui per una hora, sembla transformar-se en un lloc ple de sentit, on allò en el que hi creus no mor entre les pàgines, sinó que neix en les mirades dels qui t’escolten.

Tanmateix, mentre dones classe, observes com el desamor s’avorreix i, com a bon professor, decideixes complaure tothom. Inclous alguna frase que desperti la seva atenció, tot fent-li separar la mà de la galta, com ara aquella que diu que estimar la vida és estimar l’amor. Els alumnes anoten la cita amb el cap cot, sense adonar-se’n del significat, però tu i el desamor us mireu en silenci, sabent que, quan parleu de la vida, en realitat us referiu a un nom que, tot i tenir només quatre lletres, amaga tres mil set-cents noranta-set dies, quaranta-dues estacions, deu estius i una promesa.

Els alumnes, un cop han escrit la cita, et miren, esperant que continuïs la classe, però et costa reprendre-la, perquè el pit s’accelera i les cames voldrien córrer escales avall. Respires, et descordes un botó de la camisa i obres la finestra, que comença a fer calor. Deixes el rellotge damunt la taula, com qui deixa un tros de vida, i, amb un somriure, reprens la classe, i així cada dia. 

El dia avança. El matí transcorre entre classe i classe, i el desamor t’acompanya en cadascuna. I ara, a l’hora de dinar, no pensis que se n’anirà. De fet, segueix amb tu durant tota la tarda. Està al teu costat en el trajecte de tornada, en la mirada de qualsevol noia, en les parelles que caminen juntes, en qualsevol paraula de qualsevol llibre i en tots els colors del món.

Ara bé, et preguntes què has de fer? I coneixes la resposta. El desamor va arribar amb l’hivern i, tal com et vas jurar el primer dia, se’n anirà a la primavera, deixant pas a altres paraules i altres noms. Paraules i noms que el vent ha de portar, el mateix vent que s’alça dia rere dia i que, com diu el vers, quan s’aixeca, cal intentar viure. Viure, no pas en els camins que haurien pogut ser, sinó des dels que són i estan per arribar. Perquè viure és tornar a començar, recordant que res no es perd, sinó que tot se li retorna al vent.

Adrià Allande