Entrevista a Amador Vega
Ens adrecem a Amador Vega, catedràtic d’Estètica de la Universitat Pompeu Fabra i doctor en Filosofia per la Universitat de Friburg de Brisgòvia, per aclarir alguns interrogants relacionats amb les seves recerques.
A l'’Home sense qualitats’, Robert Musil posa en boca d’Ulrich que l’experiència mística és una passió que empeny cap endins.
És una definició incompleta. Empeny cap endins si abans hi ha hagut una disposició per sortir cap enfora. És un doble moviment i no s’ha d’entendre segons un ordre de prelació. L’autèntic impuls interior no pot centrar-se en un mateix. Cal una extroversió. L’altre, l’exterioritat, ha de ser-hi en un mateix per poder assolir la intimitat més íntima, com diu Sant Agustí.
Musil coneixia la mística?
Sí, de fet el seu llibre de capçalera eren les ‘Confessions extàtiques’ de Martin Buber, que és una antologia de textos de les tradicions místiques d’arreu del món. Musil estava convençut que aquests textos havien de renovar el llenguatge de la novel·la moderna.
La mística, que marca divergències entre ortodòxia religiosa i contracultura, és experimentada per una subjectivitat arrossegada?
L’experiència mística trenca amb la voluntat del jo cartesià per anar a trobar una subjectivitat més elemental, que no sigui producte d’un acte reflexiu, sinó fundada en un buit des del qual parla un altre Jo. Podem dir que aquesta nova subjectivitat és impersonal de la mateixa manera que Musil parla de l’home sense qualitats, una personalitat buidada.
Són equiparables aquestes subjectivitats?
En Musil hi ha ironia, perquè l’home sense qualitats, o virtuts, manca de voluntat. Per la seva banda, el místic es despulla dels seus atributs propis (qualitats, virtuts) i rebutja les característiques que el defineixen. Aquesta desapropiació de les qualitats pertany, de manera molt singular, a la mística alemanya, en tant que tot allò que ens fa diferents com a persones deriva en una mena d’indiferència.
Com podem definir el desig de Déu, si pensem en Santa Teresa o en Simone Weil?
De manera ambivalent, perquè aquest anhel té un doble genitiu (subjectiu-objectiu) conformat pel desig de l’home vers Déu i el desig del mateix Déu per l’ésser humà. Aquesta dicotomia s’ha d’entendre com una relació transitiva, conformada per la sortida d’un mateix per impregnar-se del desig de Déu. En la mística de tradició cristiana sempre hi ha dos: l’ànima és una i Déu és un altre, però ambdós volen estar junts.
La unió mística és una fusió?
No, ni tampoc una transformació. A diferència de la místiques de l’Índia o d’un cert neoplatonisme no cristià, la diferència entre Déu i home es manté. En Ramon Llull, la diferència és garantia de la concordança, que podem entendre en un sentit ampli com a unió, mai fusió. Els dos termes de la relació es mantenen sense desaparèixer.
Què en penses de les lectures reduccionistes de la mística?
Que no entenen que cos i ment van junts, però sense confondre’s. Per exemple, la interpretació de l’èxtasi de Santa Teresa com un orgasme és molt plana i pobre, la qual cosano exclou la possibilitat d’excitació sexual, ja que seguim parlant de cos. Santa Teresa està enamorada de Déu, i per a ella Déu ho és tot. És aquesta totalitat que Teresa intenta elaborar i transmetre la que havia d’interessar, per exemple, a Jacques Lacan, per a qui el fenomen de la mística era d’allò més important. I en el seu seminari “Encore”, el psicoanalista i pensador s’enfronta a les complexitats hermenèutiques de l’experiència mística.
Hi ha relacions entre l’inconscient i la mística?
El descobriment de l’inconscient podria fer-nos creure que ens trobem davant d’una gramàtica de l’interioritat semblant a la de la mística: dos espais mentals, un conegut, l’altre desconegut, però els místics volen desfer-se de la interioritat, volen travessar el camp d’allòconscient i també d’allò inconscient. Per ells i elles hi ha una exterioritat real, que quan arriba s’apodera de cos i ment. No es tracta d’una elaboració racional mitjançant el llenguatge. Estracta de quelcom transracional i per això cap teoria fa justícia del què l’experiència mística és. Només si entenem teoria com a visió, visió contemplativa, com fa Aristòtil, aleshores podem descendre al camp del llenguatge.
I Carl Gustav Jung, no és més a prop dels místics?
El darrer Freud sembla que no rebutjava tant la paraula mística. De tota manera, va ser el psiquiatra suís Jung qui es va apropar molt més, cercant processos equiparables entre la psicologia analítica, que ell defensava com a científic, i els místics. En la seva obra ‘Tipus Psicològics’ li dedicà tot un capítol al Mestre Eckhart, el teòleg dominic del segle XIV, per meditar sobre “la relativitat del concepte de Déu”. Eckhart feia èmfasi en la distinció entre la divinitat, entesa com la naturalesa o el fons desconegut de Déu, i la part personal, manifestada, de Déu, aquella que es comunica amb l'ésser humà a través de la Creació i l’Encarnació. A través del que anomena “imago dei”, Jung va intentar entendre el naixement de Déu en l’ànima humana. Però tinc dubtes que parli exactament del mateix. La mística manca de sentit sense un camp de transcendència que, per tant, travessi l’ànima humana, la qual ha de morir (moralment) també a tot concepte o imatge de Déu.
No tot està dins de l’ésser humà.
Exacte, hi ha un afany de sortir de la malaltia del jo. Per començar, diria que s’ha de fer diferència entre la ment i el cervell (cosa que molts no estan disposats a acceptar): penso que hi ha un concepte de realitat que no és reductible al que és purament orgànic, per exempleaquell Jo impersonal, molt lluny d’aquell altre del que Simone Weil deia: ‘qui digui jo,menteix’.
Què vol dir?
Anuncia que la realitat no sóc jo mateix, sinó que les coses passen a través meu. El jo profund s’adquireix passant a través d’un altre i no pas mitjançant el meu esforç per voler arribar a algun lloc. La mística és un estat passiu i de disposició perquè l’altre arribi a mi i em faci ser i parlar.
En la relació asimètrica entre parla i escriptura, és tan fàcil com dir que la segona contorneja la primera?
Es pot pensar fins a quin punt la pràctica de l’escriptura és la significació d’una parla, osi l’escriptura en si mateixa és creativa. També els relats orals provenen de l’escriptura, perquè ambdós van en paral·lel i es nodreixen mútuament. Els místics han hagut d’escriure moltíssim, perquè l’escriptura anima el moviment del llenguatge i provoca noves paraules.
Es pot fugir del llenguatge?
És el nostre camp per entendre’ns i comunicar-nos. Es concreta en els terrenys del significant i el significat, l’aquí i l’allà, el símbol i allò simbolitzat… La nostra constitució mental, en el fons, és producte del desig extensiu cap a l’altre, és a dir, l’imaginari humànecessita posar la realitat en altres llocs. La mística apunta a l’inefable, i tot i així s’intenta expressar per la paraula. L’Encarnació és un fet de llenguatge, perquè l’engendrament de Déu al nostre interior ens fa aptes per parlar i escriure. Des d’aquest costat del paradís no podem renunciar al llenguatge.
Ho seguim creient així a hores d’ara?
El que succeeix avui és que el desig s’esgota molt de pressa, és a dir, s’escurça ladistància que el feia ser desitjat. Si pensem que amb un mateix n’hi ha prou, el desig ja és mort.
El poeta Antonio Gala deia que a Espanya, davant l’hostilitat política, alguns han fugitper dalt, els místics, i altres han fugit per abaix, els pícars. És una distinció justa?
Es pot entendre com dos tipus de fugida diferents, tot i que jo no les compararia. Éscert que a l’època dels pícars (no nomès hi va haver pícars al segle XVII) l’espiritualitat vaestar molt viva, però no s’hauria d’entendre la mística com una fugida.
Per què?
El místic fuig i torna, de la mateixa manera que per entrar a la ciutat cal haver trepitjatabans la muntanya o el desert. Cada cultura té les seves metàfores per parlar d’aquests llocs, que són exteriors i interiors al mateix temps. La mística és un aprofundiment extrem en el sid’una mundanitat insatisfactòria. El místic fa créixer la realitat en el més profund del nostremón, per malaurat que sigui.
Ara també és així?
En el moment present es pensa massa en llocs de fugida, en espais de relaxació i de desconnexió, siguin gimnasos o saunes. La quietud dels místics té lloc enmig del soroll. Ignasi de Loiola, per exemple, apel·lava a una “contemplació en l’acció”. El silenci és allò que es va a buscar fora, però després l’hem de dur de tornada a la ciutat del món. Els Paresdel desert van fugir de les ciutats de l’Antiguitat, com Alexandria, però aquella necessitat,amb el temps, es va convertir en un moviment de retorn, que es va concretar amb la fundació de comunitats monàstiques urbanes.
La creació artística és un viatge d’anada i tornada que implica sacrifici?
El pintor Mark Rothko deia que un cop els quadres estaven fets, ja no li pertanyien. En tot art autèntic sempre hi ha un element sacrificial, perquè sortir de la zona de confort és una renúncia del jo, un abandonament de la terra que et suporta. En aquest sentit, Abraham és la gran figura arquetípica, aquell a qui Déu li digué que marxés de casa seva. Algunes de les raons per les quals va marxar són fàcilment explicables: potser la misèria, la fam, mancança de pastures… Pensem en els moviments migratoris dels nostres dies. Però això no invalida les interpretacions espirituals, les quals manifesten la capacitat humana per sublimar i transformar la vida a la terra.
Quan escoltem una música enlluernadora que ens sobrepassa, sentim que una sensació de buit es carrega d’energia. Cal realment enraonar sobre aquesta experiència?
Val la pena definir la sensació, tot i que també és legítim voler quedar-se només en el goig i la plenitud de sentir-la. L’experiència es pot transmetre mitjançant un llenguatge plàstic, musical, un text o fins i tot una conversa. Tota conversa és també una experiència, perquè en la seva qualitat transitiva es produeix el doble moviment de sortida i entrada del que hem anat parlant fins ara.
L’escolta és un pilar bàsic.Escoltar és sortir d’un mateix, i com a humans necessitem unir comprensió i sensaicó. No podem, però, restar-li valor a l'intel·lecte. La comprensió és també un èxtasi i no un caprici especulatiu. Com hem dit abans, la filosofia de l’Antiguitat parteix de la premissa que el coneixement és visió.
Quan analitzes el concepte de buit a partir de les peces de Jorge Oteiza, fas pensar que l’art és prestidigitació.
L’art té un punt màgic, perquè ens interpel·la mitjançant el misteri, la sorpresa i allò desconegut. En el seu cas, Oteiza percibia l’escultura com una desocupació del buit. En tot art hi ha enigma, i Oteiza entenia l’evolució de l’art com un període més de la història de l’esperit. En el sentit hegelià d’evolució? Penso que sí, com si l’art comprengués una gènesi i una mort, anàlogament a la mort de Déu. Oteiza fa reemergir el buit a través d’una escultura que és el negatiu d’allò ple. Aquesta metàfora, d’arrel platònica, la podem localitzar en una figura canònica com Miquel Àngel, obsessionat en extreure les múltiples capes d’una veritat que ja hi és, i que necessita despullar-se.
Arnau Martín.