La llibertat és tràgica

M'estime molt la vida. Res m'estime més que la vida. Caminar, respirar i estimar. El camí, la veritat i la vida. Llençat al món, fletxa de l'arc tensat de la vida, sent l'aire i contemple el paisatge que travesse. No sé què significa existir, però ací estic, i tinc por del punt final. Vaig travessar la frontera i ja no puc tornar cap enrere. El naixement és el meu regal, un ventall de possibilitats que he de suportar. Eleccions, he d'escollir constantment... Què serà millor? De quina manera? Com canta Kino, he de viure a la ciutat o a la muntanya? I només tinc una bala. Només hi ha una vida per escollir, un camí que elegir i tota una sèrie d'opcions que deixaré abandonades on the road.

El que em preocupa no és pròpiament la llibertat d'escollir, sinó que aquesta té un element tràgic, és a dir, omnia determinatio negatio est. Tot allò que vaig ser, soc i seré ha saturat les meues possibilitats i esborrat els camins no viscuts. Això és un fet de la nostra existència, siga bo o dolent. Qui sap si hagués escollit d'aquella altra manera ara seria més feliç, i com endevinar si el que faig ara em reportarà el benestar més gran en el futur? No ho puc saber perquè, simplement, les vides no viscudes no existeixen. No les podem conéixer, però sí pensar. Només hi ha una via en la qual ens trobem, i aquesta via és plena d'eleccions i renúncies. Cada pas cap endavant significa deixar enrere un munt de camins que ja no es podran explorar, un teixit de possibilitats que desapareixen en l'acte de decidir. Aquesta renúncia involuntària és la càrrega que portem, una pesada llibertat que ens defineix com a éssers en el món. 

Vivim, llavors, amb la consciència d'aquesta limitació, amb l'angoixa que suposa saber que cada elecció ens porta a una vida irrevocablement única, sense poder tornar a començar o experimentar allò que hem deixat de costat. Això ens pot conduir a una reflexió més profunda sobre la nostra existència, empenyent-nos a considerar el valor i el pes de les nostres accions, la responsabilitat inherent a la llibertat. Per tant, és crucial entendre que no només vivim, sinó que coexistim amb les ombres dels camins no triats, amb les vides no viscudes que formen part del nostre ser. Aquesta presència invisible i constant és el que pot inspirar un sentit més profund de propòsit i direcció. No s'ha d'enfocar com un lament per allò no aconseguit, sinó com la realització de la plenitud de la nostra existència concreta, la qual construïm dia a dia amb cada decisió conscient. 

Així, el camí que elegim no està mai buit de significat, encara que sovint el seu veritable valor només es revela en retrospectiva. És a través d'aquest procés continu d'elecció i renúncia que podem aspirar a trobar un sentit a la nostra existència, acceptant la inevitable trama de la vida que teixim amb les nostres pròpies mans. El reconeixement d'aquesta realitat que la meua existència és una elecció constant, fa que cada moment siga preciós. La vida, amb la seua efímera bellesa, és un regal que no es pot prendre a la lleugera. Amb cada albada, em desperte al pes de les meues decisions: quin camí prendre, quina paraula dir, quin gest fer. Tot compta, tot té ressò en el teixit del temps. 

En aquest mar de decisions, la pau interior es torna una conquesta, no un estat natural. Per cada camí que triem, s'obren mil portes que mai no creuarem, i amb elles, mil vides que no viurem. Però en aquesta trista bellesa rau una veritat més profunda: som els arquitectes de la nostra pròpia existència. Cada elecció, tot i que limita, també allibera, desplegant davant nostre un camí que és genuïnament nostre. I amb aquesta llibertat, la responsabilitat ens cau pesadament sobre les espatlles. El saber que cada decisió modela no només el meu futur, sinó també el dels altres, converteix cada moment en un acte sagrat. La vida, aleshores, no és sols un caminar solitari, sinó una dansa col·lectiva, una trama de camins que s'entrellacen i se separen, una xarxa de destins que coexisteixen. 

Així, encara que a vegades puga sentir-me aclaparat per la magnitud de les meues eleccions, trobe confort en la idea que no estic sol en aquesta jornada. Cada persona que trobe, cada història que escolte, cada vida que toque és part del gran mosaic de l'existència humana. Junts, en la nostra fragilitat compartida, construïm un món que, tot i estar ple de renúncies, és també ric en possibilitats.

Per tant, mentre camine per aquesta vida, amb els ulls oberts a tot el que puc ser i tot el que mai no seré, m'estime més abraçar amb coratge cada decisió. No com una cadena que em nuga, sinó com les ales que em permeten volar. Encara que les meues eleccions siguen imperfectes, són meues, profundament meues, i en elles resideix tota la bellesa i tragèdia de la meua condició humana. Amb aquesta acceptació, potser, puc trobar una manera de viure plenament, sincerament, acceptant amb gràcia el pes i el regal de la llibertat que porte, que si és quelcom no és poc.

Ximo Palau Marzà.