La bèstia

Per què escrivim? Quina pregunta més ambigua, em respondreu alguns... Hi ha qui, per un deure com la feina, els estudis o la ideació de la llista de la compra, es veu induït, sovint amb certa deixadesa, a agafar un bolígraf. Però hi ha un altre tipus d'escriptura. Avui, vull parlar-vos d'una escriptura que no pot respondre a la meva pregunta inicial. És una escriptura sense perquès, una que simplement apareix i condiciona una identitat diferent del jo: una creadora de boscos narratius.      

Us parlo de l'escriptura que transcriu l'escolta d'un bram inquiet. És el clamor d'una bèstia que habita en l'inconscient de perfils concrets i que, un cop despertada, els perverteix per ser algú nou: una escriptora. Si prefereixes desertar de la poetització i nomenar la bèstia "inquietud creadora" o "inspiració", endavant, però vull que tu, que em llegeixes, creïs la teva pròpia definició, el teu propi sentit. La bèstia és diferent segons qui la pensi. És un joc de miralls que no té una imatge fixa a la qual referir-se. Tots tenim una bèstia custodiant el despertar que ens convida a tornar a néixer.     

Quan es desperta la bèstia, quan una es veu empesa a l'escriptura, la seva individualitat es duplica. En l'art, la imatge coneguda del món es desdobla lluint els seus plecs, ocults sota la configuració normativa de la percepció. El mateix fenomen esdevé en l’artista, qui, necessàriament, neix de nou en l'acte de creació. La tergiversació de la identitat "única" és provocada per un bram que ensordeix a qui vam ser abans d'escoltar-lo i ens aboca a un estat d'embriaguesa. Una es converteix així en la pròpia mística suspesa en les seves paraules. Un cop la bèstia s'hagi adormit, ens llegirem a nosaltres mateixes, ja no com a escriptores, sinó com a lectores. Llavors, ens adonem que ja no som les mateixes. Estaria Octavio Paz delatant la seva bèstia en el poema Escritura

“Alguien escribe en mí, mueve mi mano, 

escoge una palabra, se detiene, 

duda entre el mar azul y el monte verde. 

Con un ardor helado 

Contempla lo que escribo”. 

Un cop desperta la bèstia, naixerem de nou com a creadors de boscos narratius. Expandirem amb la paraula un verd indomable i possibilitarem l'aparició d'imatges pròpies i alienes a la nostra creació. La paraula com un detonant de l'imaginari és innegable, per bé que no és l'únic pas que dona peu al naixement d’allò sensible. És la força imaginativa la que revitalitza els nostres sentits en dotar d'una veritable forma la paraula, una forma evocada en una imatge desigual, múltiple i, en ocasions, desdibuixada. La imatge de l'escriptora mai coincidirà del tot amb la de la lectora. La lectora té la potència creadora d'omplir els ulls de cel que l'escriptora va deixant al seu bosc, de desviar-se del camí marcat per crear el seu propi sentit o de seguir la senda, però sense coincidir mai del tot en la representació imaginativa de l'escrit. Així ho exposa Umberto Eco a Sis passejades pels boscos de la ficció. Jo et mostro el meu bosc. Ara, perd-t’hi. Digue’m, què veus?      

L'escriptura creada o llegida, la pintura, l'escultura, la música i la seva embriaguesa ens retornen un altre ésser a través del qual podem trans-formar-nos, donar peu a la modificació o formació del si mateix i de l'entorn. En aquesta atmosfera d'apatia del deliri mediàtic i quotidià que avui ens consumeix, la imaginació provocada per l'art pot ser un desgavell en el nostre adormiment col·lectiu. Heus aquí la seva potència. Ens condueix a creure que tenim la capacitat de crear un altre sentit: desviacions. Així mateix, recordem que parlem d'una escriptura sense perquès, sense predeterminació. Es tracta d'un esdeveniment no preparat. En aquesta era de la planificació obsessiva de l'existència, permetre'ns respirar en la indeterminació és la veritable assimilació del que és la vida.      

Em temo que he de callar. Lectora imaginativa, deixo a les teves mans l'expansió del meu bosc narratiu. Ja no tinc res més a dir. La bèstia s'ha adormit.


Aina Gil Pérez.