Bodas de sangre. Federico García Lorca
El divuit d'agost van afusellar el poeta i dramaturg Federico García Lorca. El seu cos i el de molts altres romanen ignots, tal com va predir en Fábula y rueda de los tres amigos. Però ni tan sols la nit eterna pot silenciar els versos i la memòria. Així l’estimat poeta venç l'odi i la mort. I quina millor manera de recordar-lo que acostar-nos a una de les seves obres? Avui assistirem a un casament a Andalusia, però vigileu les paraules perquè, si no parem atenció als símbols lorquians, la tragèdia ens assaltarà desprevinguts sense saber que sempre ha estat present. Et convido, estimat lector, a una tragèdia en tres actes.
S'obre el teló i trobem la Mare i el Nuvi. La Mare, evocació constant de la tensió tràgica, maleeix les navalles en recordar que van segellar la mort del seu marit i d’un fill. El punyal, el ganivet i la navalla, així com la plata que els cobreix, anuncien una mort sacrificial i masculina, semblant a la de l'antiguitat clàssica. El Nuvi ignora amb desdeny l'acritud materna i va a trobar-se amb la seva promesa. Tot seguit, la Mare es troba amb la Veïna, qui li descobreix que la Núvia va tenir una relació de tres anys amb Leonardo Félix, membre de la família que va ocasionar les morts dels de la seva sang. El número tres apareix sovint en l'obra: a més de fer referència al triangle amorós, són els anys de nuviatge entre Leonardo i la Núvia i els de matrimoni entre els pares del Nuvi.
Deixem aquesta habitació per treure el cap a la llar de Leonardo. Allà, la seva sogra bressola el net mentre entona la famosa Nana del cavallo grande, composta per Lorca. Si ens atenim al seu cant, escoltarem un presagi fatal. La cançó ens posa als peus de la tragèdia. L'acte primer conclou amb Leonardo aproximant-se a la Núvia a cavall, símbol de la mort i de la passió.
Les noces es van celebrar, però els antics enamorats encara es pertanyen l’un a l'altre. La Núvia és arrossegada per una força embriagadora que l’inclina cap a Leonardo i ell està decidit a deixar-ho tot per un amor que mai va acabar realment. No triguem a conèixer la notícia: han fugit, però la mort aguaita els amants i guia el Nuvi per a cobrir de sang la nit. Van escapolir-se a cavall i l'enganyat els seguirà de la mateixa forma. Les tres figures van acompanyades de l'animal, imatge de la mort i de la luxúria a la qual, finalment, sucumbeixen els batecs retinguts. És llavors quan els presagis es consoliden en boca de la Mare: “Ha llegado otra vez la hora de la sangre”.
Els cavalls ens condueixen al bosc sobrenatural, un lloc on la lluna impera i tres llenyataires, que emulen el cor de les tragèdies gregues, anuncien la nit eterna. De sobte surt la Lluna reclamant l'ardor d'una sang que la curi del fred i, com a resposta al seu clam, la segueix la Mort, personificada en la Captaire. Ambdues s'alien per a cobrir la nit d'igni color i fer avançar la Moira inevitable de tot ésser humà.
El Nuvi busca els amants, encegat encara més per l’aversió que emana de la sagnia del pare i el germà. Mentre creu ser el caçador, no és conscient que ja és en mans de la Lluna i la Captaire, que l'ajuden a trobar les seves preses. Al final d'aquest acte, els amants accepten la tragèdia, la Lluna apareix gradualment i dos crits esquinçadors tallen l’aire. Només queda davant nostre el silenci i la Captaire.
Bodas de sangre és una història d'amor, de mort i venjança. Ens condueix des de l'embriaguesa del desig fins al verí que agreix la vida humana per a fer-la mort amb una brillantor poètica, escènica i narrativa magistrals. L'autor aconsegueix mantenir la tensió tràgica i passional durant tota l'obra, provocant en el receptor una entrega total.
Quina sang va curar del fred la Lluna? Quin cos acull la mort sota les seves ales? No seré jo qui ho digui, sinó Federico. Si vols saber-ho, et convido a llegir-lo o a escoltar-lo en el teatre. No hem trobat el seu cos però reivindiquem el foc que en ell va haver-hi i que en nosaltres perviu, cada vegada que enunciem la seva paraula.
Aina Gil Pérez.