La filla del capità. Aleksandr Puixkin

Sempre que començo la lectura d’un clàssic ho faig preguntant-me si seré capaç d’entendre com ha arribat el llibre a tenir aquest estatus i si podré veure el mateix que han vist tantes persones abans que jo.

I la veritat, no hi ha plaer més gran que deixar-te portar entre les seves pàgines i descobrir els perquès. A poc a poc comences a reconèixer idees d’altres llibres que tenen aquí la seva llavor, recordes altres autors que un dia, com tu, es van sentir fascinats pels mateixos personatges i, de sobte, totes aquelles raons que han fet captivador el relat a través de les generacions també et resulten evidents. Entens per què, quan han passat gairebé dos-cents anys des de la seva publicació, segueix sent traduït i llegit, i veus com, després de tot aquest temps, el llibre encara té alguna cosa a dir.

Aquest relat és, i funciona, com una novel·la d’aventures. És lleuger, d’estructura senzilla, fàcil de seguir i fins i tot inclou “ganxos” al final dels capítols —utilitzant la veu d’un narrador que se sap llegit— per animar-te a continuar amb la lectura. Puixkin fa un esforç conscient —i és conegut i reconegut per això mateix— per acostar les virtuts de la llengua escrita a les de la llengua parlada, creant un nou estil on el llenguatge acadèmic i el popular es troben per primera vegada en la literatura russa.Per tant, no resulta estrany que la narració busqui imitar les memòries d’una persona vella i que la lectura d’aquest llibre transmeti les mateixes sensacions que escoltar el teu avi explicar una de les seves antigues batalletes.

I no és descabellat arribar a pensar que va ser així com el mateix Puixkin va escoltar per primera vegada tot el que narra aquí —fets produïts vint anys abans del seu naixement—, i això, sumat al petit puntet autobiogràfic que impregna tot el relat i que es deixa entreveure quan parla de la vida d’un jove noble, poeta, enamoradís i temerari. D’aquesta manera, som capaços d’entendre el perquè de la tria d’aquest estil, ja que sembla que Puixkin vulgui fer-nos seure a la seva falda per explicar-nos un conte.

El llibre ens descriu, des del punt de vista d’un jove militar, la Revolta de Pugatxov, un intent de rebel·lió contra l’imperi rus per part de cosacs, camperols i una part de l’Església russa, conduïts sota el comandament del carismàtic Yemelián Pugatxov, un cosac que es va fer passar pel difunt tsar Pere III.

Aquesta situació serveix com a teló de fons per explicar els primers anys de joventut d’en Piotr Andréievitx Griniov, com comença la carrera militar i com aprèn sobre la vida, l’amor i les injustícies lluny de la llar i de la protecció que el seu pare li oferia.

Si abans parlava de la semblança amb un conte per la forma, també se li escau molt la mateixa comparació si la fem sobre el contingut.

El llibre gira i avança entorn dels moments on Piotr Andréievitx aprèn que no tot és com ha viscut a casa seva, que el món és un lloc difícil i que cada acció té una reacció. Per sort, sempre hi ha una moralina i, tot i que l’aprengui a cops —a vegades literals—, sempre l’acaba assolint.

I com si es tractés d’un conte d’abans d’anar a dormir, totes les aventures i desventures que viu el nostre protagonista es veuen solucionades amb els poders de l’amor, la generositat i la bondat. Estem en una narració on als bons els passen coses bones i els malvats reben sempre el seu merescut.

Podria semblar que aquest estil narratiu xoca frontalment amb els altres temes de la novel·la, necessaris pel context en què passa i el període històric en què està ambientada, com són la desigualtat, la pobresa i la submissió d’un poble a un imperi cruel i despiadat. Però, ans al contrari, aquests jocs de contrastos ajuden a poder veure i gaudir de les dues parts molt millor, i sobretot posen de relleu la mestria de Puixkin, que aconsegueix ajuntar les dues narracions de manera molt subtil, posar el focus en una o altra segons la conveniència i portar-te a tu, com a lector, per on ell vol, sense trencar la versemblança en cap moment i sempre mantenint un to de narració històrica, alhora que et deixa clar que els autèntics protagonistes, i les úniques forces que mouen aquest món, són la passió i l’honra de la joventut. 

Sobre l’edició a càrrec de Cal Carré, tot són bones paraules: molt cuidada i amb tot el necessari per poder entendre l’obra, l’autor i el context històric. Aquí cal destacar la traducció d’Arnau Barrios que, comparant-la amb altres traduccions, trobo que fa una millor feina decidint quins dialectalismes deixar, quins no, o com trobar la paraula més adient per a cada situació segons el context. A més, si s’escau, explica totes les decisions preses en els peus de pàgina.

En definitiva, no resulta estrany que una novel·la lleugera, fàcil de llegir i capaç de tractar temes tan universals on tothom pugui veure-s’hi reflectit, hagi seduït lectors de totes les èpoques i llocs del món. Per tant, no em queda més que sumar-me a la llarga llista de persones que en veuen les virtuts i la recomanen.

David Aguilera.