La ciutat de les il·lusions. Ursula. K. Le Guin
“Imagina’t la foscor. En la foscor dels llocs que no miren el Sol, un esperit mut va despertar-se. Immers en el caos, era incapaç de desxifrar res. No tenia llenguatge i no sabia que la foscor era la nit.”
Així comença la tercera novel·la d’Ursula K. Le Guin, amb un protagonista tan desconeixedor del món on apareix de sobte com nosaltres, i una narració que no només no renuncia al llenguatge poètic sinó que aprofita la llibertat de la (ciència) ficció per a apropar-nos imatges i conflictes tant innovadors com punyents. Més enllà de la distopia i la utopia, Le Guin comença a desplegar en aquest llibre la seva cartografia particular i ens hi convida a passejar.
Ressenyar Le Guin és una tasca especialment difícil per diverses raons. La primera és que essent una autora consagrada és molt difícil no caure en frases grandiloqüents i genèriques de l’estil “no té ni un llibre dolent” o “demostra la seva pertinença al cànon literari del segle XX”, que malgrat que siguin certes cauen en la redundància. La següent és que la millor persona per parlar dels llibres de Le Guin és, sorprenentment, ella mateixa; té un talent per parlar-nos de la seva obra amb la mesura justa d’humilitat i consciència de la feina feta, i sovint ofereix de manera molt generosa una ullada al seu procés creatiu. La tercera, tot i que segurament no la darrera, és perquè és impossible triar només un dels temes o influències de l’obra que ens permetrien parlar des del taoisme fins a l’antropologia, passant per la perspectiva de gènere (sempre present i avançada al seu temps), la filosofia del llenguatge o la seva fixació pels boscos.
Dit això, quan trec a Le Guin en una conversa (cosa que passa més aviat sovint) no sé mai si estic convencent els convençuts o encara haig de seduir algun escèptic, per tant:
Si creus que la ciència-ficció no fa per tu… potser és hora de deixar enrere aquest prejudici; comença a llegir pel paràgraf A.
Si mai has llegit Le Guin… però fa temps que ho tens pendent per fer callar li tevi amigui friqui que no para de recomanar-la, salta al paràgraf B.
Si quan et pregunten per la teva autora preferida sones com Neil Gaiman lliurant-li el premi nacional a la trajectòria als National Book Awards… Ves directament a la C.
A. T’interessaria llegir un llibre que et manté tens fins al final, amb un viatge ple de llocs i personatges idiosincràtics, que parla de sexe i drogues sense tabús, que et fa reflexionar sobre la identitat pròpia i la (re)construcció d’aquesta i que és, a més, una metàfora per parlar de la construcció discursiva del poder a l’estil més foucaultià? Enhorabona, La ciutat de les il·lusions és tot això i més. Ja pots anar a adquirir-lo a la teva llibreria o biblioteca de confiança.
B. Com que clarament soc l’enèsima persona que et recomana Le Guin com qui ha descobert la sopa d’all, només et diré que començar per aquí és una bona opció. No només perquè així et deixes el millor per a després, sinó perquè és una novel·la on ja s’intueix l’estil particular de l’autora. A més, la seva prosa econòmica i quasi rítmica, la fa una lectura plàcida, i et deixa bon regust de boca però amb ganes de més.
C. Ets ja un convers total i fa anys que esperaves una edició ben traduïda i amb una portada que no fes mal als ulls i, per tant, segurament ja has llegit el llibre. Per si de cas encara t’espera a la tauleta de nit, et recomano que el llegeixis la novel·la després de les dues primeres, ja que en aquestes es pot veure de manera gradual com Le Guin adquireix un estil propi i ens introdueix al seu univers hainita. Ara bé, al llibre no hi trobareu grans exposicions sobre el funcionament de la Lliga dels mons o els viatges interestel·lars, i segurament us topareu amb alguna incoherència espaciotemporal. Ella mateixa reconeix que no es va preocupar de construir-lo de manera especialment coherent, i ho defensa com el seu punt fort i no una falla estructural. De totes maneres, et faran sentir especial quan entenguis les referències al planeta de Werel.
Realment, el llibre té quelcom per tothom i és prou representatiu del corpus de l’autora. Qüestions ben familiars en mons desconeguts i personatges literalment aliens, amb qui acabes sentint una connexió íntima en passar la darrera pàgina del llibre. Si bé molts autors de fantasia i ciència-ficció acostumen a perdre’s dins els seus mapes o ens avorreixen amb l’especulació científica que justifica els seus gadgets, Le Guin escriu una ciència-ficció més aviat humanista, amb una visió quasi antropològica de les societats que ens presenta on cap acció ni decisió dels personatges és gratuïta.
Si a Els desposseïts, Le Guin es preguntava pels efectes del seu cèlebre responible, aquí ens planteja què li passa a la humanitat quan perd la seva història, la seva cultura, quan s’aïlla i desconfia de la resta. El viatge de Falk no és només un desplaçament geogràfic cap a la ciutat d'Es Toch, on espera trobar respostes, sinó també una recerca interior. La seva no és només una pèrdua de la identitat individual, sinó també col·lectiva. La humanitat, en aquest món dominat pels Shing, ha oblidat el seu passat i està fragmentada en petites comunitats disperses, alienes entre elles. El que la fa vulnerable a la “gran mentida” que aquesta suposada espècie invasora fa servir per tenir-la sota control. No sorprèn, doncs, que es publiqués en plena guerra freda i del Vietnam. En aquesta novel·la, Le Guin explora la funció del llenguatge no només com a mitjà de comunicació, sinó com una eina de control i d'alliberament. Fent-nos veure amb la seva faula, la importància de les històries que ens expliquem.
Finalment, cal destacar la feina feta per l’editorial Raig verd en aquesta nova traducció al català, a càrrec de Blanca Busquets, que ens permet redescobrir una de les obres més fascinants de Le Guin, amb un disseny impecable. Només lamento que no s’hagi publicat amb la introducció que l’autora en va escriure per a la reedició del 1978, però celebro l’encert de publicar enguany aquest text que es pregunta què vol dir ser humà en un món on la veritat és inestable i la memòria és incerta.
Huitzi.