Vicent Andrés Estellés. Pau Alabajos
La veu de Vicent Andrés Estellés em va arribar per primera vegada quan vaig escoltar la versió que canta Pau Alabajos del seu poema Els amants, qui, a més de posar música a les seves paraules, ha escrit la primera biografia del poeta. Aquesta ha estat publicada per l'editorial Sembra Llibres en el mateix any del centenari de l'autor, malgrat els intents de la política valenciana del moment per impedir-ne la celebració. Tanmateix, malgrat el blaverisme en les institucions, en els espais quotidians, és a dir, als carrers, al mercat i sobre les parets dels solars, les frases del poeta continuen sent escrites pels joves, i aquest és el més gran triomf. Prendre la poesia com una rosa de paper, una consigna secreta que circula i viu entre els qui conformen el poble.
D’aquesta manera, el meu primer contacte amb les paraules del poeta no va ser a través de les seves pàgines, sinó, més aviat, travessat per les cançons d'Alabajos i l'Andreu Valor, la guitarra d'en Toti Soler i la veu d'Ovidi Montllor, així com dels concerts de la meva joventut amb Obrint Pas. Va ser amb el temps, però, només a partir d'aquest, quan vaig descobrir que tots ells parlaven dels seus versos, els quals incorporaven a les seves cançons fins a convertir-los en himnes que jo i tants altres cantàvem en les nits d’hedonisme.
De fet, si soc sincer, m'agrada haver-me apropat al poeta d'aquesta manera, ja que no el vaig llegir per obligació, sinó com un misteri per descobrir, a través d'una tradició oral que ha posat música a allò que va escriure. Unes paraules que han circulat com un riu obert fins a impregnar tota la cultura o, com hem dit abans, un rosa de paper, secreta, viva i que anima a persistir, la qual passa de mà en mà i agermana.
Ara bé, una vegada el vaig llegir, vaig aprendre que la poesia ha de ser tan humil com el capvespre d'un diumenge. I aquesta és la seu gran imperatiu, el qual cal perseguir. Ser aspres i austers, dedicats al poble i a la seva quotidianitat, als amors de carrer, safareig i petites habitacions. Sense epicitat ni transcendència, si no sent carnals i quotidians, com la fruita, l'horta i l'oli cru que sempre hi ha damunt de la taula del menjador. Un vers que es posiciona en contra de tota metafísica, ja que no ha nascut per a elevar-nos, sinó per a circumscriure'ns a la terra, ancorar-nos fins a assumir la veu del poble i la seva llarga nit.
La poesia – prou que ho sabem - ha de ser quotidiana, però sempre ens hem de preguntar a quina quotidianitat ens referim. O, dit d'una altra manera, quin és el poble que ens inspira a cantar i pel qual cantem. I el cant de l'Estellés neix a València, i és a València a qui canta. Ara bé, quan dic València, no em refereixo als aeroports, ni als edificis, ni al turisme. Tampoc a la Ciutat de les Arts i les Ciències, i encara menys als centres comercials, hotels, discoteques o restaurants que han anat robant el territori original. Si no que nomeno l'Albufera, la mar d'Irta i el Penyagolosa, les serralades, els camps d'oliveres i de tarongers, les àmfores i el vi. Els carrers de Burjassot i les seves gents. A cadascuna d'elles, des de la primera fins a l'última per a compondre el mural que Vicent Andrés Estellés va escriure en els seus llibres. Un mural que, com la sal de la mar, ha deixat empremta i gust per sempre més en cada una de les cases del País Valencià.
La figura de Vicent, així com la de Miquel Martí i Pol per a Catalunya i la de Blai Bonet per a les Illes, és fonamental per a la nostra llengua. A més, representa la punta de llança d'una resistència contra un món que procura avançar amb una sola veu. Recordem, una vegada i una altra, fins a prendre consciència, que acollir els versos d'aquests autors a les nostres vides no només significa prendre part, sinó també conèixer i reconèixer la nostra sensibilitat, quotidianitat i afers, uns costums tan propis com les paraules, aquelles que ens serveixen d'espill fins a les entranyes de cadascun de nosaltres.
Adrià Allande G