La insuportable lleugeresa de l'ésser. Milan Kundera
El clam de la mort ressona com un eco en l'efímer. Quin valor donar a l'instant? Quina bellesa hi ha en les casualitats que teixeixen l'instant de la nostra existència i com n’és, d’insuportable, la lleugeresa de la fugacitat, de l'ésser! Milan Kundera (1929-2023), aclamat escriptor, poeta i dramaturg txec, dona peu a aquesta reflexió de la mà de La insuportable lleugeresa de l'ésser.
Amb l'ocupació soviètica de Txecoslovàquia com a rerefons, La insuportable lleugeresa de l'ésser indaga en la preferència entre la pesantor o la levitat a través dels personatges, les seves eleccions i relacions amoroses i polítiques. La història comença amb Tomas debatent-se entre la lleugeresa i el pes; entre continuar transitant el desig de pell en pell o donar-li un pes al seu suposat amor per Tereza. Eludeix la culpa de la indecisió refugiant-se en el proverbi Einmal ist keinmal: el que només ocorre una vegada és com si no ocorregués mai. La vida no és com l'etern retorn de Nietzsche, sinó un esbós d'un quadre que mai serà pintat. Malgrat un abandó per part d'ella i de la levitat sentida de Tomas en amors aliens, es mantenen junts. Ell continua al costat de Tereza per compassió i per l'aparent destí teixit per la casualitat que ella encarna. Tereza ho fa pel pes d’un amor contraposat a la levitat d'ell.
Simultàniament, Tereza lluita contra el reflex de la seva mare en el rostre i mira de clissar l’ànima pròpia en l’esguard del mirall. En aquesta lluita contra la progenitora, qui banalitza impúdicament el cos i la fa avergonyir-se’n, busca la profunditat en la superfície. El dilema entre el pes i la lleugeresa des del cos i l'ànima habita en els seus malsons. D'aquesta manera viu Tereza, mentre fotografia un país que es queda sense alè per la incursió soviètica.
Kundera també farà dialogar el lector amb Sabina i Franz, que conversen amb la lleugeresa i la pesantor de diferent manera. Entre tots dos s’interposa sempre la incapacitat de comprendre's. I és que, malgrat compartir una llengua, el vocabulari conté, alhora, una càrrega biogràfica individual que transmuta el significat segons qui l'enunciï: ens conformen vivències intransferibles que construeixen un imaginari propi, al qual la paraula s'adhereix. Una paraula important en la vida de Sabina és la traïció. El vertigen de Sabina és la traïció. Traeix la seva pàtria, la pintura convencional o els amors efímers cercant la pesantor, però això la condueix irremissiblement a una insuportable levitat de l'ésser.
El país es troba en constant vigilància, a l'aguait per delatar qualsevol “traïdor de la pàtria”. Després de la invasió, la ciutat i la seva gent es mostren en una mascarada constant. Tomas intensifica la seva infidelitat després de perdre la feina per motius polítics i Tereza es consumeix, desolada per la malfiança política i sentimental. L'autor conclou la seva obra amb Tomas i Tereza sentint el regust agredolç de l'última estació de les seves vides.
La idea del cos com a objecte de la mirada política i metafísica marca, en part, el compàs de l'obra. El sotmetiment visual del cos com a acte polític i ideològic obliga Tomas a prendre decisions laborals. És el control de la massa expectant, de la mirada aliena, allò que el turmenta, de la mateixa manera que a Tereza la mortifica el contacte de la seva pupil·la amb la del mirall. No és una mirada acusadora, sinó una que tracta de crear i de crear-se a través de la imatge sostinguda en el reflex. Podrà Tereza desplegar la seva pròpia imatge, una que està infosa per la mare? Tant la mirada política com la que furga en la corporeïtat d’un mateix contra l'altre s’han format a través de la xarxa que tots anem teixint a partir de la nostra relació amb el món, els altres i nosaltres mateixos. És per aquesta xarxa de relacions que tot lector podrà veure's reflectit en l'obra, sigui en un instant o en tota la seva extensió. Ja ho deia Italo Calvino en Lliçons Americanes. Sis propostes per al pròxim mil·lenni: “Per a Kundera el pes del viure rau en totes les formes de constricció: l’espessa xarxa de constriccions públiques i privades que acaba embolicant tota existència amb nusos cada cop més estrets.” Kundera no enuncia, sinó que suggereix aquests tipus de reflexions de manera magistral a través de les seves imatges de tinta.
Heus aquí un oferiment al lector de mirar-se al mirall, de delectar-se en el vertigen i de sentir la seva empremta en el món, aquesta insuportable fugacitat de l'ésser que va néixer per a viure morint.
Aina Gil Pérez