Imagina’t la foscor. En la foscor dels llocs que no miren el Sol, un esperit mut va despertar-se. Immers en el caos, era incapaç de desxifrar res. No tenia llenguatge i no sabia que la foscor era la nit.

A Una vida a les muntanyes, la Marina Vilalta –pagesa dels Pirineus– comparteix la seva experiència vital amb una transparència absoluta, sense pretensions de superioritat ni judicis desafiants.

El divuit d'agost van afusellar el poeta i dramaturg Federico García Lorca. El seu cos i el de molts altres romanen ignots, tal com va predir en Fábula y rueda de los tres amigos. Però ni tan sols la nit eterna pot silenciar els versos i la memòria. Així l’estimat poeta venç l'odi i la mort

Ser aspres i austers, dedicats al poble i a la seva quotidianitat, als amors de carrer, safareig i petites habitacions. Sense epicitat ni transcendència, si no essent carnals i quotidians, com la fruita, l'horta i l'oli cru.

Heus aquí un oferiment al lector de mirar-se al mirall, de delectar-se en el vertigen i de sentir la seva empremta en el món, aquesta insuportable fugacitat de l'ésser que va néixer per a viure morint.

Si una persona jove no es crea una identitat virtual es difícil que aspiri a una contractació, atès que necessita distribuir el seu perfil i currículum. Aquesta condició esclerotitza la fluïdesa de les dinàmiques laborals, perquè tothom és emissor, en una mateixa escala, de si mateix. La visibilitat iguala, i per tant, invisibilitza.

En aquest mar de decisions, la pau interior es torna una conquesta, no un estat natural. Per cada camí que triem, s'obren mil portes que mai no creuarem, i amb elles, mil vides que no viurem. Però en aquesta trista bellesa rau una veritat més profunda: som els arquitectes de la nostra pròpia existència.

Per què escrivim? Quina pregunta més ambigua, em respondreu alguns... Hi ha qui, per un deure com la feina, els estudis o la ideació de la llista de la compra, es veu induït, sovint amb certa deixadesa, a agafar un bolígraf. Però hi ha un altre tipus d'escriptura.

Si un home està viu, sempre hi ha el perill que puga morir, encara que cal reconéixer que aquest perill disminueix a mesura que l'home es va convertint en un mort en vida.